Entrevista a Carmina Balaguer, atenció a la persona al Centre La Sinia de Calafell

He tingut l’oportunitat de tenir una visió global perquè he passat per tots els serveis de l’entitat.

Vaig començar l’any 1999. Jo vaig arribar a la Fundació Ginac [de Valls] a fer les pràctiques de Psicologia. Al setembre m’incororava com a auxiliar del Centre Ocupacional, i al cap d’uns mesos com a responsable d’SCAPS al CET Taller de Ginac i després també del Centre Especial de Treball de la Fundació Santa Teresa. Aquí és on començo a estar a cavall de les dues fundacions, Ginac i Santa Teresa, portant els SCAPS dels CET Taller. Més endavant agafo la coordinació de tots els SCAPS, també de Jardineria. Entrevista sencera a youtube.com/watch?v=C39YcAL0pWk

Durant molts anys també vaig ser la coordinadora de prevenció de riscos laborals de les dues entitats, i també portava part de la formació del Centre Ocupacional, la de manipulats i jardineria principalment. He portat també la coordinació del Servei d’Autonomia a la Pròpia Llar… he tingut l’oportunitat de tenir una visió global de l’entitat perquè he passat per tots els serveis de l’entitat.

Ara ja fa un temps, des de que vaig passar a La Sínia, la meva dedicació principal és amb aquest projecte de la Fundació Santa Teresa.

Evolució de l’atenció a la persona

Quan jo començava erem els professionals els que preníem decisions, els que intentàvem planificar i plantejar com havien de ser les coses per a les persones, sempre des de la millor de les voluntats, però sempre priorditzant el criteri professional, intentant donar “lliçons” a les famílies sobre “què és el que li convé al teu fill”, o a les persones, sobre “el millor que pots fer és…”.

Si nosaltres valoràvem que aquella persona havia de fer esport, dieta o havia de deixar de fumar, aquell era el nostre objectiu, tot i que la persona no ens acompanyés, perquè era per la seva salut.

Amb el temps hem anat aprenem, per sort. Aprenem i modifiquem coses. Ens hem adonat que les persones tenen drets, a triar coses les coses que volen fer, a tenir les seves decisions i una cosa molt important, tenen dret a equivocar-se.I d’aquí s’arpén. Nosaltres no hem de protegir-los per a que no s’equivoquin, hem d’acompanyar-los en aquest procés d’aprenentatge. El fracàs és una de les millors maneres d’aprendre i nosaltres també hem d’estar al costat en aquests moments.

En els moments actuals en els que estem, en els que el professional el que fa és estar al costat de la persona, no al davant, i acompanyar-lo en el seu camí, a la persona, a les famílies, acceptar que a vegades les coses no són com volem. Això a vegades també ens costa. Quan ens trobem amb una situació que no entenem o que no té a veure amb la nostra manera de fer ens costa acceptar-la perquè “el millor és…”.

I estem en aquest procés de poder acompanyar, de canviar la mirada, la nostra i la de la societat i acompanyar a la gent.

La meva feina m’aporta molts aprenentatges cada dia

Sempre que comença algú li dic que aquí no s’avorrirà mai, perquè sempre tens noves oportunitats, la possibilitat d’estar en projectes, no ens conformem amb el que tenim sinó que sempre anem a buscar alguna cosa millor.

Per això estem ara en aquest projecte de La Sínia [de Calafell], i això m’ha portat un nou projecte, una responsabilitat de tirar endavant amb una cosa molt engrescadora: estar al servei de les persones a les que atenem, conèixer a les persones, a la gent gran, als jardiners, a les persones del Centre Ocupacional… estar una mica al costat de tots ells, al costat dels equips… Gestiono diferents equips de treball i també s’han de coordinar i gestionar i estar al costat de les persones, la part més organitzativa, la part de gestió, també t’has de coordinar amb l’ajuntament per la part productiva i són moltes tecles a tocar.

A mi el que m’agrada són les relacions properes i jo intento que siguin així. A mi m’agrada, quan comença algú, seure una estona i conèixer i parlar, saber com es diu i saber què necessita. Seure amb l’equip també, si necessiten alguna cosa estem tots i crear dinàmiques d’equip i de suport, d’aquí estem tots per fer el que convingui per tirar endavant la feina.

Els reptes de futur

Moltes vegades diem tan de bo no existís el dia de la discapacitat perquè voldria dir que ja no és una cosa diferent. Però encara hem de caminar molt per anar cap aquí. Els reptes de futur penso que encara són canviar moltes mirades, que les administracions flexibilitzin moltes coses, que es puguin posar al dia de la realitat, que les escoles siguin realment inclusives; la llengua de signes hauria de ser assignatura obligatòria a l’escola.

A la Fundació tenim un “adn” fundació, i és que som persones que treballem per vocació, i sempre que hi ha moments difícils hi posem el coll. Igual que ara hem posat el coll per fer front a aquesta situació, el vam posar en el seu moment tots i, fent pinya, tirem endavant amb el que sigui.